LES PROMESES DEL MONT FUJI

TOKIKO: Tania Rodríguez Bueno

SAKURA: Esther Benítez Gallardo

FUJIO: Aritz Martínez Agüera

YU: Camilo Andrés Cuéllar Cedeño

ACTE 1

ESCENA 1

(Els quatre personatges estan prenent el te seguint la tradició japonesa).

TOKIKO: ¿Em pots posar una mica més de te, Sakura?.

SAKURA: És clar, jo sempre li dic al Fujio que amb una tassa no n'hi ha prou.

TOKIKO: Al menys el teu home et fa cas.

( El Yu es manté distant i indiferent mirant el seu reflex en la tassa de te).

FUJIO: Segur que no n'hi ha per tant, dona.

TOKIKO: (Dirigint-se al Yu, escarnint la veu) ¿Vols una mica més de te, estimat?

YU: ¿Per això m'has fet venir?

(Passa un dimoni).  

SAKURA: Per cert, ¿voleu que anem al mont Fuji aquest cap de setmana?

FUJIO: D'acord, ¿per què no? Fa temps que volíem anar-hi.

YU: Bé, doncs anem-hi. No teníem res millor a fer.

ESCENA 2

(Ja fa unes hores que han arribat als peus del mont Fuji. Tot està ennuvolat i no es veu res).

FUJIO: Potser no ha sigut un bon dia per venir.

TOKIKO: Més endavant hi ha un hostalet molt bonic. Podríem fer-hi nit, a veure si demà tenim més sort i surt el sol.

SAKURA: Està bé, ¿és gaire lluny?  

TOKIKO: No, a l'altre costat del llac, darrere d'aquells arbres.   

ESCENA 3

(Ja estan acabant de sopar al restaurant de l'hostal).

TOKIKO: Quin mal que em fa el cap, preferiria anar-me'n a dormir. Però no us preocupeu per mi, vosaltres feu la vostra.

YU: Sempre igual, vés, vés a descansar.

SAKURA: Aquest sushi d'avui no ha estat malament, però el de l'altre dia va ser meravellós, era boníssim.

FUJIO: Sí, realment boníssim, i l'arròs amb algues també. Si em disculpeu vaig a fer una cigarreta.

ESCENA 4

(Tokiko i Fujio surten de l'escena, Tokiko se'n va a la seva habitació, però no pot dormir, pensa en veu alta mentre passeja en kimono per la terrassa de l'hostal).

TOKIKO: Ja estic cansada del comportament d'en Yu, mai perd l'oportunitat de menysprear-me, sobretot en públic. Encara no sé què faig amb ell. Tan bé que em tractava abans i ara... (Sospira) Així no tinc ganes de seguir vivint, diuen que la vida només és un trajecte i que la verdadera felicitat es troba després de la mort. Potser és hora d'emprendre un nou camí. (Comença a plorar).  

(Apareix Fujio que estava fumant per allà).

FUJIO: ¿Per què plores, bonica?

TOKIKO: No em passa res, tranquil...

FUJIO: A mi m'ho pots explicar, ja ho saps...

TOKIKO: En Yu... Sempre estem igual...

FUJIO: Has vist, el temps s'està asserenant, el Fuji es comença a entreveure. És tan bonic com tu. ¿Vols...? (Fujio li fa un petó a la Tokiko i se'n van tranquil·lament).     

ESCENA 5

(La Sakura i en Yu continuen parlant una estona més al restaurant de l'hostal).

YU: Sí, segons com t'ho miris, tens raó, Sakura.

SAKURA: Ja t'ho deia jo que tenir un fill no era bona idea. I què, ¿com va amb la Tokiko? Es nota que ella t'estima molt...

YU: No m'agrada aquest sake, n'he provat de millors.

SAKURA: De jovenetes, ella era tan alegre...

YU: (Amb un to sec) De jovenets, tot és més fàcil, no hi ha preocupacions.

SAKURA : Si tu ho dius... Amb el Fujio les coses continuen sent fàcils i alegres.

YU: Sí, sí... Cada parella és un món. I tu encara has de madurar molt.

SAKURA: Ets el menys adequat per dir-me això... Serà millor que anem a dormir i no discutim debades.

ESCENA 6

(Els quatre personatges se'n van d'excursió cap al mont Fuji i al cap d'una estona s'asseuen).

TOKIKO: Yu... has de saber que ahir a la nit vaig estar amb el Fujio. Sakura, ho sento molt.

YU: (Amb to irònic) Ai Sakura, ¿ets tu la que estava tan bé amb en Fujio?

SAKURA: (Dirigint-se a Yu) Tu calla, imbècil! (Dirigint-se a Tokiko) ¿Es pot saber quin tipus d'amiga et consideres que ets? A mi em cauria la cara de vergonya. (Dirigint-se a Fujio) I tu... A tu no et dic res. Ja parlarem...

FUJIO: Vam prendre molt de sake... ella estava trista...

SAKURA: Això no són excuses, jo també vaig prendre sake i no vaig intimar amb ningú.

(Sakura i Tokiko se'n van a l'hostal, cadascuna per un costat).

FUJIO: Has vist, al final per mantenir el teu orgull masclista has perdut a la teva dona i amb ella, la dignitat. Jo, de tu, em suïcidaria.

YU: Això ho hem de solucionar tal i com mana la tradició. Farem un duel. Aquest vespre t'espero als peus del mont Fuji.

ESCENA 7

(Ja és el vespre. Yu i Fujio es troben davant la muntanya).

FUJIO: ¿Vols dir que això realment val la pena?

YU: El que realment val la pena serà veure't penedit.

FUJIO: No és necessari arribar a les mans.

YU: Anem per feina.

(Yu es precipita damunt de Fujio, el tira a terra i comença a etzibar-li cops de puny).

YU: Et mereixes tot això i més. ¡Desgraciat!

FUJIO: Si tu l'haguessis estimada, això no hagués passat.

(Mentre parla, Fujio agafa una pedra i li estampa al cap. Yu queda estabornit, Fujio s'aixeca, se'l queda mirant i se'n va).

ESCENA 8

(Yu queda sol davant de la muntanya. Es desperta i s'adona que ha perdut el duel. Comença a caminar tot debilitat fins que troba un barranc, reprimeix una llàgrima i es deixa caure al buit).

ACTE 2

ESCENA 1

(El Fujio arriba a l'hostal una mica baldat per la baralla. Allà troba a la Sakura i a la Tokiko sopant cadascuna en una taula diferent. D'entrada el Fujio s'asseu a la taula de la Sakura, se serveix amanida al seu plat i comença a menjar en silenci).

FUJIO: Avui sí que fa bo.

SAKURA: (Aixecant-se i marxant) En aquesta taula fa de mal menjar.

(Tokiko s'aixeca del seu lloc i s'asseu al que ocupava la Sakura).

TOKIKO: (Trista i ansiosa) ¿On és en Yu?

FUJIO: (Continua menjant i quant finalment buida la boca, parla) Em sembla que no tornarà.

TOKIKO: I tu, ¿estàs bé?

FUJIO: Clar que estic bé.

ESCENA 2

(Sakura passeja per la terrassa de l'hostal, el mont Fuji l'observa des de l'horitzó).

SAKURA: He perdut la meva millor amiga i el meu marit alhora. És cert que alguna vegada he pensat en altres homes, potser a ell li ha passat el mateix. Però jo no he seguit els meus impulsos i l'he respectat perquè l'estimava. Aquests dies la Tokiko estava trista perquè en Yu la tractava malament. És normal que s'hagi fixat en el Fujio, un home bo i sensible. Potser m'haig de fer a la idea que ell no sap contenir els seus instints com jo, fins aquí només és un home.  

ESCENA 3

(Sakura se'n va a la seva habitació i s'hi troba la Tokiko i el Fujio asseguts en el llit xerrant.)

SAKURA: (se'ls queda mirant malhumorada) Tokiko, bonica, ¿podem parlar un moment? Anem al passadís.

ESCENA 4

(La Tokiko s'aixeca espantada i segueix a la Sakura en silenci).

SAKURA: No m'esperava això de tu, però penso que amb el Yu ho has passat malament. Hem estat amigues durant molts anys, hem viscut moltes coses juntes, ¿per què no compartim aquesta també?

TOKIKO: Jo penso el mateix que tu, anem a buscar al Fujio que segur que li agrada la idea. 

ESCENA 5

(De nou a l'habitació es troben els tres i sense parlar se'n van plegats al llit).

ACTE 3

ESCENA 1

(Després de fer l'amor, tots tres s'han quedat adormits. En Fujio es desperta i observa les dues dones com dormen).

FUJIO: Són tan boniques, però... ¿per què no sóc feliç? És una sensació molt estranya... les volia, les necessito, estava segur que tots tres acaronaríem la lluna, però alguna cosa no és al seu lloc, alguna cosa falla... i no són elles, potser sóc jo... Quina pau que desprenen, elles no necessiten res més, res meu, es basten. Podríem passar plegats uns quants mesos però no crec que jo aconseguís omplir aquest buit que porto dins. En aquesta relació em sento com un accident, totalment prescindible.

(A poc a poc la finestra s'il·lumina amb els primers raigs del sol. El Fujio es vesteix i se'n va sense fer soroll).

FUJIO: Sé que aquí no faig res, me n'he d'anar, lluny... Adéu Tokiko, adéu Sakura...

(D'esquena, es veu la diminuta silueta del Fujio caminant cap a la immensitat del mont Fuji).

Quan la realitat supera la ficció

5 de gener

Ho recordo com un somni, m’havien abandonat, però vaig sobreviure...

Torno amb una noia, al costat de la piràmide, tot com si ho conegués de tota la vida. Aquest lloc, aquella gent...

Tots ells al meu costat semblen ésser familiars meus, però veig tot com si estigués en una festa de celebració, però tot al voltant del que sembla que és una piramide, tots amb vestits de festa, inclòs jo mateix.

S’ha fet de nit molt ràpid, tots en silenci, com esperant alguna cosa, i de cop sort ell, un hombre amb un gran somriure, surt amb els braços a l’aire saludant.

Quan de cop em desperto enmig del carrer de nit. Una noia amb la pell morena es posa al meu costat i em parla dient:

-                   - Jo també he vist el mateix que tu...-

L’he mirat amb por, però se m’ha fet estrany el seu somriure, que era el mateix que el d’aquella dona en el somni... ¿la meva cosina?

Ella ha sortit corrent, ha entat i de seguida m’he vaig aixecat, entro en la habitació i me’n vaig adormir.

Una altra vegada està ella en aquest lloc... una altra vegada el seu somriure, torna a sortir aquest home, apareix ell i una llum molt brillant apareix i em desperto ràpidament.

7 de febrer

Ja va passar molt de temps amb el mateix somni que es repeteix sempre igual, ahir vaig estar tota la tarda sentat en el meu jardí, mirant les estel·les, pensant i pensant Vaig volver preguntar-li a algú sobre això, però no tenia ningú al meu costat. He tornat a la meva habitació, però com sempre hi ha uns nois que m’obligen a prendre un suc i després me’n vaig al llit i es com si fos automàtic, una altra vegada aquest somni.

Aquesta vegada el somni és més clar, però a ella no la trobo.

Fins que apareix ell, aquesta vegada baixa i ...

Torna a passar, em desperto.

Va ser de nit i no em podia moure, però, aquesta xicota va tornar a apareixèr fora de la meva casa, em saluda i se’n va anar.

Vaig passar tota la nit sencera mirant al cel pel mirall i l’únic motiu pel qual no dormia era per la por del que pogués passar la pròxima vegada que tornés a veure aquelles coses.

1 de març

Quan ja es va veure el sol vaig sortir, vaig caminar una estona fins que vaig veure aquella xicota asseguda en un banc.

Quan he arribat ella estava inmòbil però li he preguntat com s’anomenava, es gira i em somriu i torna a aparèixer aquella llum del no res.

Abro els ulls i torno a aparèixer en el mateix moment de l’últim somni on abans havia estat. Aquesta vegada sento com si controlés més les meves veus interiors, puc contenir-me o això crec. Tot això m’atormenta però a la vegada vull saber més.

Com una estel·la ella s’apropa lentament, pot ser que ella hagués sigut la llum que em depertava de tots els somnis.

Fins que arriba i em desperta una noia alta i bella, m’ajuda a anar a la casa meva i com sempre, a dormir.

28 de març

Ja fa diversos dies que no tinc cap somni i enyoro veure el somriure d’aquella xicota.

Continuo sense veure cap familiar en aquestes dates, però tampoc espero molt d’ells...

Jo veig a la gent passar feliç, infeliç, alegre o simplement neutra; en aquestes altures de la vida tots perden la il·lusió de les coses, però jo no puc veure més que el somriure d’ella.

14 d’abril

Per aquesta data se celebra una petita festa en aquest lloc i es col·loquen focs artificials, jo simplement em dedico a esperar assegut, a esperar que comencin.

Quan comença, vaig notar com si tot  es posés fosc i en el moment de pujar el cap vaig veure aquella llum tan intensa i a la vegada meravellosa que em va deixar afectat i de seguida vaig pensar que estaria en un altre d’aquest somnis però em vaig adonar que no era així...

Estic en el meu llit, meu no... no sé per què succeeixen tots aquests somnis. Pujo el cap i veig l’hora: -04:00-, en aquest moment veig com em vaig moure, millor dit, com es va moure perquè no puc fer res, és com si estigués en un record. És la selva.

-no hi veig més, no puc més...-

15 d’abril

He passat tot el dia amagat al llit, no vull dormir, no vull saber res més sobre aquest somnis, o records, tant fa.

Veig la xicota petita tots els dies fora de casa meva, però no m’atreveix a mirar-la més de quatre segons, tinc por.

20 d’abril

Me’n vaig anar de casa meva, ahir vaig parlar amb la xicota, em va dir que era la meva neboda. No sé que dir-li, tampoc sé si creure-la, però, ara mateix, ¿Què és veritat?.

1 d’agost

Avui torno als meus escrits i amb la sorpresa que la xicota o neboda meva va venir a veure’m.

Fa unes dues setmanes vaig tornar a tenir aquell somni i el més rar és que va ésser quan vaig imaginar a la xicota aquella.

En el somni, la vaig veure a ella i al que anomenaven, “cacique”, que era el que feia els ritus al sol.

-al principi era estrany, però ara li veig sentit-

10 d’agost

La he perdut, no la veig des que aquells homes la van agafar per la força, sento més dolor en aquest somni que en la vida real, ja sento menys la realitat, solament em queda esperar.

11 d’agost

No li trobo sentit a la vida sense ella, dubto sobre si és o no és de la meva sang, però era l’únic que tenia.

No he dormit en tota la nit, i què passarà si ella no hi és ara?

No sé... prefereixo no pensar en això.

15 d’agost

Últimament necessito les ulleres més que mai perquè no puc veure-hi molt i els moments que passo no són els millors.

Prefereix no encendre la llum, no dormo més de 10 minuts i sobre tot... no penso en ella.

16 d’agost

Ara estic sol davant de la piràmide, esperant-la a ella, l’esperança és el que em va fer prendre la decisió d’estar aquí, en aquest somni.

Ja no hi ha més pàgines... la historia ha acabat, és hora que torni a la meva llar.

Deixa el llibre sota la taula, mira l’hora: -04:00- deixa les ulleres, fa un últim sospir i se’n va a dormir.

Camilo Cuellar.

Un estiu fosc

Jo era un xaval normal i corrent, sense preocupacions, com tots els adolescents de la meva edat. Duia una vida mitjanament bona, tenia tot el que podia i volia. Però de sobte, un estiu canvià tot això. Va ser l'estiu del 2010. Sí, aquell estiu que Espanya va guanyar el mundial de Sudàfrica, però aquesta seria una de les poques felicitats de l'estiu per a la nostra família. Es veu que per a nosaltres, aquell havia de ser un estiu fosc i trist.

Tot va començar al Juny. No sé ben bé el dia però sí que em recordo perfectament del que va passar. Era diumenge i el pare es trobava malament, cosa poc freqüent en ell. Amb la mare van anar a la mútua privada que li entrava per la feina. Jo em vaig quedar a casa. Em van dir que si no era res abans de sopar serien a casa. Però això no va succeir, el van ingressar. Deien que tenia una taca al pulmó però que no seria res. Tanmateix el cert és que es va quedar ingressat molt de temps.

Jo me n'havia d'anar de campaments a Huesca, però els vaig dir que si al meu avi (que era molt vell i estava malalt) o al meu pare els passava alguna cosa, que vinguessin a buscar-me. Els dies passaven al campament i cada dia parlava amb el meu pare per telèfon, la qual cosa em feia sentir segur. Mai havia gastant tants diners en telefonia com aquell estiu. Però un dia vaig veure la meva cosina i el seu nòvio al campament. Encara faltaven dies per tornar a casa. No era normal que vinguessin abans a buscar-me. Alguna cosa havia d'haver passat. I així va ser: havia mort el meu avi. Allò era el començament d'un estiu negre, però no en seria el final. En arribar a Viladecans me'n vaig anar a dormir. Després de llevar-me em vaig dutxar amb aigua freda i em vaig comportar com un home. Calia afrontar la realitat. Després d'enterrar el meu avi, vaig anar a l'hospital Corachan, a Barcelona, a veure al meu pare, ja que en tenia moltes ganes. Aleshores em vaig assabentar que aquella taca del pulmó era càncer, concretament de pleura, un tipus de càncer molt rar i difícil de curar. Així encarava el meu estiu.

Com cada any, el 3 d'agost va arribar meu aniversari. Jo creia que seria un dia feliç en un mes trist. Però m'estava equivocant perquè faltava una persona, i no era el meu avi sinó meu pare, que era a l'hospital i ho estava passant malament però no ho demostrava. Sí! em van regalar el que tot adolescent vol: la Play Station 3. Tanmateix em faltava el que jo més desitjava en aquell moment: el meu pare. Els dies passaven i el meu pare cada vegada estava pitjor. Jo volia ser optimista però les circumstàncies em contradeien. El pitjor dia de la meva vida seria el sis d'agost, perquè aquell dia em van dir que el meu pare es moriria. M'ho va dir la meva mare, que havia parlat amb el metge. Un cop em va haver passat la ràbia, vaig pujar a l'habitació on era el meu pare i el vaig veure lluitant amb totes les seves forces mentre els metges el sedaven per tal que no patís. Li vaig fer una promesa d'home a home: que tindria sempre cura de la mare, la meva germana i la seva filla, la meva neboda. També li vaig prometre que acabaria d'arreglar el cotxe d'època que feia tres anys que ell estava reconstruint.

La meva mare estimada ens va dir a la meva germana i mi que ens n’anéssim a casa. Tanmateix  jo sabia que tornaríem aquella nit i efectivament vam tornar. El vaig veure i en aquell moment em vaig ensorrar interiorment: havia perdut el millor pare del món.

Ell m'havia ensenyat que havia de ser fort i estar al costat de la meva mare, de la meva germana i la seva princesa, perquè era el que a ell li hauria agradat;  i és el que aleshores i ara faig.

Aquest va ser l'últim estiu que vaig passar com un adolescent, perquè a partir d’aleshores havia de ser l'home que guiaria una família trencada per la tristesa.

Aritz Martínez Agüera.

RECORDS INESBORRABLES

Estava en aquella part del menjador que més m’agrada, a mi i a tota la família.

Aquella habitació havia canviat molt durant els anys, tot era canviat de posició, diferent a com es troba ara, cada cosa en un altre lloc. Però encara continua tenint un dels detalls més específics.

Era una habitació amb no molts de mobles, una habitació normaleta, amb dos sofàs, la taula enmig i la televisió dins el moble del menjador. Només tenia una làmpada en el sostre. Quasi sempre estava apagada.

Allà dins ens ficàvem tota la família, tant per celebrar aniversaris, el Nadal, o simplement per estar una estona junts.

El sofà del fons estava enganxat a la finestra i al costat d’aquell sofà hi havia una cadira per a poder mirar cap a fora.

Aquella cadira era la principal de la taula però sempre estava en aquell costat. Tot tenia un significat, el perquè d’estar allà d’aquella cadira.

Us preguntareu si aquella cadira continua allà. Sí, encara està posada en aquell racó, intacta.

No és una cosa molt normal, però el meu avi s’asseia allà, observant la gent que passava pels carrer i gaudint dels seus ocells al costat de la finestra.

Des de fa 9 mesos tot està com buit, tots sabem que falta ell, però encara així, alguns de nosaltres ens asseiem allà. A mi, em porta molts records, quan m’asseia a la seva falda i junts miràvem la gent passar.

Cada cap de setmana, quan anem a casa de la meva àvia, recordo aquella cadira posada en aquell racó. Moltes vegades, a l’arribar, algú hi és assegut. Jo, el primer que faig, és asseure’m al sofà, mirant la televisió. Però quan veig l’oportunitat m’assec a la cadira i contemplo tot el que passa a fora.

Una de les coses més significatives del meu avi era el seu afany de mirar, però també, sempre cuidava dels seus ocells, entrava a la galeria i se’ls emportava cap a fora.

Sovint, jo i la meva cosina recordem aquelles petites coses, recordem tots aquells detalls que caracteritzaven la seva vida.

Nosaltres sabem que no era una persona molt simpàtica, era orgullós, valent, una mica malhumorat quan tots els nen començaven a cridar i a jugar a costat dels seus ocells.

Tan mateix, sempre treia un petit somriure tot i sabent que estava malament.

Tot el que estimes en aquesta vida desapareix, vulguis o no. Només et queden els records.

Per a mi, no és el mateix perdre un nòvio amb el que has compartit moltes coses (en el meu cas, més d’un any), que perdre a una persona de la teva família.

No és la mateixa sensació ni tan sols el mateix sentiment. El perdre un nòvio, sí, al principi estàs molt trista, sense ganes de fer res, desesperada per fer el que sigui per poder recuperar-lo. Pot ser que no el recuperis com a nòvio però pot ser que sí com a amic.

En canvi, el fet de perdre una persona de la teva família et fa molt més mal, saps que mai més el podràs tornar a veure ni podràs dir-li les coses que et passen.

Són amors diferents per persones completament diferents. De nòvios pots tenir-ne molts, quan un se’n va en tornen molts d’altres, però d’avis només pots tenir-ne dos. Si perds al dos avis mai més els veuràs i ja no tornaran a formar part de la teva vida.

Sí, seguiràs cap endavant, però en la ment sempre tindràs la seva imatge i sempre recordaràs el dia en què se’n va anar de la teva vida.

Ara, en el dia a dia, tot ha tornat a la normalitat, però tot i així de tant en tant algunes persones de la meva família l’anomenen i es recorden d’ell.

El que vull dir és que encara que les persones se’n vagin, el nostre cor sempre en quedarà marcat...
Tania Rodríguez Bueno

L'HABITACIÓ

Recordo aquella estança com si fos ahir l'última vegada que vaig ser-hi dins. Era una habitació normaleta de tamany, però plena de mobles la qual cosa feia l'ambient massa carregat. Les parets estaven pintades de colors càlids i obscurs, vermell i taronja foscos, que acabaven de donar-li el toc angoixant que li faltava. A més, tan sols tenia una petita làmpada, d'una bombeta que feia poca llum,  per il·luminar-ho tot. Això feia la situació més inquietant i trista, encara que de vegades aquesta sensació es disfressava d'amor, passió i romanticisme. En aquell lloc vaig passar molts moments bons de la meva vida, però els dolents ocupen la major part del meu record. L'habitació era espai d'intercanvi de petons i carícies, al principi dolços, que amb el temps van passar a descobrir el ressentiment i l'amargor; el malestar de dues persones que un dia van enamorar-se tot i que el temps i l'afany de possessió van fer que s'esvaís la il·lusió. L'engany va fer-me veure la realitat. Em sentia empresonada en una relació on començaven a manar els crits i els insults. Cada vegada que arribaven jo baixava el cap i callava. Després ell em deia que estigués tranquil·la, que no tornaria a passar. Aquell ambient recarregat començava a fer-me pànic. Volia fugir però no podia, hi havia alguna cosa que no em deixava. Aquella relació anava cada vegada a pitjor, encara que jo l'estimava cada dia més. Van anar passant les setmanes i tot continuava igual o potser més malament encara, no me'n recordo gaire bé. Una tarda, asseguts al petit sofà de l'habitació, vam disposar-nos a veure una pel·lícula. Ell en volia veure una d'acció, sobre una guerra o alguna cosa així, i jo un drama d'aquell actor.. Robert Pattinson, em sembla. Aquella ximpleria va acabar en una gran discussió: ell m'insultava i jo em reprimia, callant com sempre. Va continuar una bona estona amb les humiliacions fins que en un rampell d'odi vaig cridar-li el que sentia, les meves ganes de fugir. Va callar, la seva expressió de cara va canviar i va tancar els punys amb força. En qüestió de segons i sense que pogués reaccionar va donar-me una bufetada. Vaig quedar muda, amb la seva mà marcada sobre la meva pell pàl·lida. No vaig atrevir-me a dir res. Ell em mirava fixament. Semblava que en qualsevol moment li sortirien els ull de lloc, tenia la cara vermella, encesa com un tros de ferro roent. Finalment va donar-me una altra bufetada, però aquest cop ni em va mirar, senzillament va colpejar-me evitant els meus ulls. Darrere d'aquesta en va venir una altra, després un cop de puny... Va continuar donant-me cops, puntades de peu. Se sentien els meus crits i els seus insults. Les llàgrimes queien dels meus ulls i de la seva boca només sortien paraules amargues, plenes d'odi. Sentir les seves mans fortes colpejant el meu cos em va començar a produir una calor extrema, alhora que m'amarava una suor freda. Al cap d'uns minuts ja no em feia mal. Cada vegada veia aquella habitació més fosca i em costava mantenir els ulls oberts. Vaig veure la meva pròpia sang a terra, vaig marejar-me i no em recordo de res més, fins ara. No sé què passarà amb mi. Porto dues setmanes en el mateix llit d'hospital però ell encara no m'ha vingut a veure. Ara, més que mai, desitjo que ell torni a buscar-me i em digui "Tranquil·la, que no tornarà a passar".  

Esther Benítez Gallardo