L'HABITACIÓ

Recordo aquella estança com si fos ahir l'última vegada que vaig ser-hi dins. Era una habitació normaleta de tamany, però plena de mobles la qual cosa feia l'ambient massa carregat. Les parets estaven pintades de colors càlids i obscurs, vermell i taronja foscos, que acabaven de donar-li el toc angoixant que li faltava. A més, tan sols tenia una petita làmpada, d'una bombeta que feia poca llum,  per il·luminar-ho tot. Això feia la situació més inquietant i trista, encara que de vegades aquesta sensació es disfressava d'amor, passió i romanticisme. En aquell lloc vaig passar molts moments bons de la meva vida, però els dolents ocupen la major part del meu record. L'habitació era espai d'intercanvi de petons i carícies, al principi dolços, que amb el temps van passar a descobrir el ressentiment i l'amargor; el malestar de dues persones que un dia van enamorar-se tot i que el temps i l'afany de possessió van fer que s'esvaís la il·lusió. L'engany va fer-me veure la realitat. Em sentia empresonada en una relació on començaven a manar els crits i els insults. Cada vegada que arribaven jo baixava el cap i callava. Després ell em deia que estigués tranquil·la, que no tornaria a passar. Aquell ambient recarregat començava a fer-me pànic. Volia fugir però no podia, hi havia alguna cosa que no em deixava. Aquella relació anava cada vegada a pitjor, encara que jo l'estimava cada dia més. Van anar passant les setmanes i tot continuava igual o potser més malament encara, no me'n recordo gaire bé. Una tarda, asseguts al petit sofà de l'habitació, vam disposar-nos a veure una pel·lícula. Ell en volia veure una d'acció, sobre una guerra o alguna cosa així, i jo un drama d'aquell actor.. Robert Pattinson, em sembla. Aquella ximpleria va acabar en una gran discussió: ell m'insultava i jo em reprimia, callant com sempre. Va continuar una bona estona amb les humiliacions fins que en un rampell d'odi vaig cridar-li el que sentia, les meves ganes de fugir. Va callar, la seva expressió de cara va canviar i va tancar els punys amb força. En qüestió de segons i sense que pogués reaccionar va donar-me una bufetada. Vaig quedar muda, amb la seva mà marcada sobre la meva pell pàl·lida. No vaig atrevir-me a dir res. Ell em mirava fixament. Semblava que en qualsevol moment li sortirien els ull de lloc, tenia la cara vermella, encesa com un tros de ferro roent. Finalment va donar-me una altra bufetada, però aquest cop ni em va mirar, senzillament va colpejar-me evitant els meus ulls. Darrere d'aquesta en va venir una altra, després un cop de puny... Va continuar donant-me cops, puntades de peu. Se sentien els meus crits i els seus insults. Les llàgrimes queien dels meus ulls i de la seva boca només sortien paraules amargues, plenes d'odi. Sentir les seves mans fortes colpejant el meu cos em va començar a produir una calor extrema, alhora que m'amarava una suor freda. Al cap d'uns minuts ja no em feia mal. Cada vegada veia aquella habitació més fosca i em costava mantenir els ulls oberts. Vaig veure la meva pròpia sang a terra, vaig marejar-me i no em recordo de res més, fins ara. No sé què passarà amb mi. Porto dues setmanes en el mateix llit d'hospital però ell encara no m'ha vingut a veure. Ara, més que mai, desitjo que ell torni a buscar-me i em digui "Tranquil·la, que no tornarà a passar".  

Esther Benítez Gallardo