Tot va començar al Juny. No sé ben bé el dia però sí
que em recordo perfectament del que va passar. Era diumenge i el pare es
trobava malament, cosa poc freqüent en ell. Amb la mare van anar a la mútua
privada que li entrava per la feina. Jo em vaig quedar a casa. Em van dir que si
no era res abans de sopar serien a casa. Però això no va succeir, el van
ingressar. Deien que tenia una taca al pulmó però que no seria res. Tanmateix
el cert és que es va quedar ingressat molt de temps.
Jo me n'havia d'anar de campaments a Huesca, però
els vaig dir que si al meu avi (que era molt vell i estava malalt) o al meu
pare els passava alguna cosa, que vinguessin a buscar-me. Els dies passaven al
campament i cada dia parlava amb el meu pare per telèfon, la qual cosa em feia
sentir segur. Mai havia gastant tants diners en telefonia com aquell estiu. Però
un dia vaig veure la meva cosina i el seu nòvio al campament. Encara faltaven
dies per tornar a casa. No era normal que vinguessin abans a buscar-me. Alguna
cosa havia d'haver passat. I així va ser: havia mort el meu avi. Allò era el
començament d'un estiu negre, però no en seria el final. En arribar a
Viladecans me'n vaig anar a dormir. Després de llevar-me em vaig dutxar amb
aigua freda i em vaig comportar com un home. Calia afrontar la realitat. Després
d'enterrar el meu avi, vaig anar a l'hospital Corachan, a Barcelona, a veure al
meu pare, ja que en tenia moltes ganes. Aleshores em vaig assabentar que aquella
taca del pulmó era càncer, concretament de pleura, un tipus de càncer molt rar
i difícil de curar. Així encarava el meu estiu.
Com cada any, el 3 d'agost va arribar meu
aniversari. Jo creia que seria un dia feliç en un mes trist. Però m'estava equivocant
perquè faltava una persona, i no era el meu avi sinó meu pare, que era a
l'hospital i ho estava passant malament però no ho demostrava. Sí! em van
regalar el que tot adolescent vol: la Play Station 3. Tanmateix em faltava el
que jo més desitjava en aquell moment: el meu pare. Els dies passaven i el meu
pare cada vegada estava pitjor. Jo volia ser optimista però les circumstàncies
em contradeien. El pitjor dia de la meva vida seria el sis d'agost, perquè
aquell dia em van dir que el meu pare es moriria. M'ho va dir la meva mare, que
havia parlat amb el metge. Un cop em va haver passat la ràbia, vaig pujar a
l'habitació on era el meu pare i el vaig veure lluitant amb totes les seves
forces mentre els metges el sedaven per tal que no patís. Li vaig fer una
promesa d'home a home: que tindria sempre cura de la mare, la meva germana i la
seva filla, la meva neboda. També li vaig prometre que acabaria d'arreglar el
cotxe d'època que feia tres anys que ell estava reconstruint.
La meva mare estimada ens va dir a la meva germana
i mi que ens n’anéssim a casa. Tanmateix jo sabia que tornaríem aquella nit i
efectivament vam tornar. El vaig veure i en aquell moment em vaig ensorrar
interiorment: havia perdut el millor pare del món.
Ell m'havia ensenyat que havia de ser fort i estar
al costat de la meva mare, de la meva germana i la seva princesa, perquè era el
que a ell li hauria agradat; i és el que
aleshores i ara faig.
Aquest va ser l'últim estiu que vaig passar com un
adolescent, perquè a partir d’aleshores havia de ser l'home que guiaria una
família trencada per la tristesa.
Aritz Martínez Agüera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada