RECORDS INESBORRABLES

Estava en aquella part del menjador que més m’agrada, a mi i a tota la família.

Aquella habitació havia canviat molt durant els anys, tot era canviat de posició, diferent a com es troba ara, cada cosa en un altre lloc. Però encara continua tenint un dels detalls més específics.

Era una habitació amb no molts de mobles, una habitació normaleta, amb dos sofàs, la taula enmig i la televisió dins el moble del menjador. Només tenia una làmpada en el sostre. Quasi sempre estava apagada.

Allà dins ens ficàvem tota la família, tant per celebrar aniversaris, el Nadal, o simplement per estar una estona junts.

El sofà del fons estava enganxat a la finestra i al costat d’aquell sofà hi havia una cadira per a poder mirar cap a fora.

Aquella cadira era la principal de la taula però sempre estava en aquell costat. Tot tenia un significat, el perquè d’estar allà d’aquella cadira.

Us preguntareu si aquella cadira continua allà. Sí, encara està posada en aquell racó, intacta.

No és una cosa molt normal, però el meu avi s’asseia allà, observant la gent que passava pels carrer i gaudint dels seus ocells al costat de la finestra.

Des de fa 9 mesos tot està com buit, tots sabem que falta ell, però encara així, alguns de nosaltres ens asseiem allà. A mi, em porta molts records, quan m’asseia a la seva falda i junts miràvem la gent passar.

Cada cap de setmana, quan anem a casa de la meva àvia, recordo aquella cadira posada en aquell racó. Moltes vegades, a l’arribar, algú hi és assegut. Jo, el primer que faig, és asseure’m al sofà, mirant la televisió. Però quan veig l’oportunitat m’assec a la cadira i contemplo tot el que passa a fora.

Una de les coses més significatives del meu avi era el seu afany de mirar, però també, sempre cuidava dels seus ocells, entrava a la galeria i se’ls emportava cap a fora.

Sovint, jo i la meva cosina recordem aquelles petites coses, recordem tots aquells detalls que caracteritzaven la seva vida.

Nosaltres sabem que no era una persona molt simpàtica, era orgullós, valent, una mica malhumorat quan tots els nen començaven a cridar i a jugar a costat dels seus ocells.

Tan mateix, sempre treia un petit somriure tot i sabent que estava malament.

Tot el que estimes en aquesta vida desapareix, vulguis o no. Només et queden els records.

Per a mi, no és el mateix perdre un nòvio amb el que has compartit moltes coses (en el meu cas, més d’un any), que perdre a una persona de la teva família.

No és la mateixa sensació ni tan sols el mateix sentiment. El perdre un nòvio, sí, al principi estàs molt trista, sense ganes de fer res, desesperada per fer el que sigui per poder recuperar-lo. Pot ser que no el recuperis com a nòvio però pot ser que sí com a amic.

En canvi, el fet de perdre una persona de la teva família et fa molt més mal, saps que mai més el podràs tornar a veure ni podràs dir-li les coses que et passen.

Són amors diferents per persones completament diferents. De nòvios pots tenir-ne molts, quan un se’n va en tornen molts d’altres, però d’avis només pots tenir-ne dos. Si perds al dos avis mai més els veuràs i ja no tornaran a formar part de la teva vida.

Sí, seguiràs cap endavant, però en la ment sempre tindràs la seva imatge i sempre recordaràs el dia en què se’n va anar de la teva vida.

Ara, en el dia a dia, tot ha tornat a la normalitat, però tot i així de tant en tant algunes persones de la meva família l’anomenen i es recorden d’ell.

El que vull dir és que encara que les persones se’n vagin, el nostre cor sempre en quedarà marcat...
Tania Rodríguez Bueno

L'HABITACIÓ

Recordo aquella estança com si fos ahir l'última vegada que vaig ser-hi dins. Era una habitació normaleta de tamany, però plena de mobles la qual cosa feia l'ambient massa carregat. Les parets estaven pintades de colors càlids i obscurs, vermell i taronja foscos, que acabaven de donar-li el toc angoixant que li faltava. A més, tan sols tenia una petita làmpada, d'una bombeta que feia poca llum,  per il·luminar-ho tot. Això feia la situació més inquietant i trista, encara que de vegades aquesta sensació es disfressava d'amor, passió i romanticisme. En aquell lloc vaig passar molts moments bons de la meva vida, però els dolents ocupen la major part del meu record. L'habitació era espai d'intercanvi de petons i carícies, al principi dolços, que amb el temps van passar a descobrir el ressentiment i l'amargor; el malestar de dues persones que un dia van enamorar-se tot i que el temps i l'afany de possessió van fer que s'esvaís la il·lusió. L'engany va fer-me veure la realitat. Em sentia empresonada en una relació on començaven a manar els crits i els insults. Cada vegada que arribaven jo baixava el cap i callava. Després ell em deia que estigués tranquil·la, que no tornaria a passar. Aquell ambient recarregat començava a fer-me pànic. Volia fugir però no podia, hi havia alguna cosa que no em deixava. Aquella relació anava cada vegada a pitjor, encara que jo l'estimava cada dia més. Van anar passant les setmanes i tot continuava igual o potser més malament encara, no me'n recordo gaire bé. Una tarda, asseguts al petit sofà de l'habitació, vam disposar-nos a veure una pel·lícula. Ell en volia veure una d'acció, sobre una guerra o alguna cosa així, i jo un drama d'aquell actor.. Robert Pattinson, em sembla. Aquella ximpleria va acabar en una gran discussió: ell m'insultava i jo em reprimia, callant com sempre. Va continuar una bona estona amb les humiliacions fins que en un rampell d'odi vaig cridar-li el que sentia, les meves ganes de fugir. Va callar, la seva expressió de cara va canviar i va tancar els punys amb força. En qüestió de segons i sense que pogués reaccionar va donar-me una bufetada. Vaig quedar muda, amb la seva mà marcada sobre la meva pell pàl·lida. No vaig atrevir-me a dir res. Ell em mirava fixament. Semblava que en qualsevol moment li sortirien els ull de lloc, tenia la cara vermella, encesa com un tros de ferro roent. Finalment va donar-me una altra bufetada, però aquest cop ni em va mirar, senzillament va colpejar-me evitant els meus ulls. Darrere d'aquesta en va venir una altra, després un cop de puny... Va continuar donant-me cops, puntades de peu. Se sentien els meus crits i els seus insults. Les llàgrimes queien dels meus ulls i de la seva boca només sortien paraules amargues, plenes d'odi. Sentir les seves mans fortes colpejant el meu cos em va començar a produir una calor extrema, alhora que m'amarava una suor freda. Al cap d'uns minuts ja no em feia mal. Cada vegada veia aquella habitació més fosca i em costava mantenir els ulls oberts. Vaig veure la meva pròpia sang a terra, vaig marejar-me i no em recordo de res més, fins ara. No sé què passarà amb mi. Porto dues setmanes en el mateix llit d'hospital però ell encara no m'ha vingut a veure. Ara, més que mai, desitjo que ell torni a buscar-me i em digui "Tranquil·la, que no tornarà a passar".  

Esther Benítez Gallardo