COMENTARI DEL POEMA”EN UNA CASA NOVA” DE JOAN MARAGALL
EN UNA CASA NOVA
Alçant aquestes parets heu pres entre sos caires
lo que era abans de tots: l’espai, l’ambient, la llum:
mai més lliure un aucell travessarà aquests aires
ni una llar errabonda hi aixecarà el seu fum.
5 Ja és teu, amo, això. Sia! Per molts anys l’esposa
hi regni coronada del riure de l’infant,
i es tanqui aquesta porta deixant la pau inclosa,
i s’obri com uns braços als tristos que hi vindran.
I vosaltres, fillada, teniu ja un niu vostre.
10 Si aneu pel món un dia, sabreu lo que això val:
recordareu el batre la pluja en aquest sostre
i com és dolça l’ombra del porxo paternal.
INTRODUCCIÓ
L’autor, la seva obra i el corrent literari.
Aquest és un poema de Joan Maragall. Maragall (Barcelona,1860-1911) fou un poeta, periodista i traductor que es dedicà plenament a la literatura, que concebia com a passió total i com a activitat rebel i socialment marginada. Portaveu del Modernisme, concebia l’artista com un visionari i mèdium d’una realitat transcendent, que només pot ser captada en moments de gràcia, a través de les manifestacions naturals i mitjançant els sentits.
Situa el poema dins el context del llibre al qual pertany.
Aquest poema pertany a l’obra Seqüències (1911), poemari de maduresa. Es tracta d’un bon exemple de la veu que el poeta adopta en aquest últim període de la seva producció, una veu que parla amb seguretat i gravetat des del l’experiència personal i el coneixement de la societat humana.
ANÀLISI DEL CONTINGUT
Aquest poema està format per tres estrofes, de manera que amb el primer cop d’ull ja copsem que té tres part ben diferenciades.
El mateix títol del poema ja ens avança el seu contingut: es tracta de la lloança d’una casa nova, en el sentit de l’habitatge d’una família.
A partir del pretext de la construcció d’un nou habitatge, es presenta com ja hem comentat el tema de la casa com a espai de desenvolupament humà.
Estructura
El primer quartet presenta el tema i remarca especialment el canvi que això produeix en l’espai. La reducció de possibilitats que aquell indret sofreix a causa de la concreció que implica dedicar-lo a la construcció d’una vivenda.
La segona estrofa destaca els aspectes positius de la qüestió: l’habitatge com a representació de la felicitat de la vida familiar. Sempre des d’una mentalitat tradicional i cristiana com és la de Maragall, dins la casa la dona troba la satisfacció de fer de mare:
“... I per molts anys l’esposa/ hi regni coronada del riure de l’infant,” (vv. 5 i 6)
També és allí on es concentra la bondat entre els membres de la família, fins al punt de poder-la oferir als nouvinguts que n’estan necessitats:
“i es tanqui aquesta porta deixant la pau inclosa,
i s’obri com uns braços als tristos que hi vindran.” (vv. 7 i 8)
Els últims quatre versos porten més enllà el judici desenvolupat anteriorment, tot exposant la bona valoració que de la llar paterna han de fer els fills quan es facin grans i en marxin. Les nocions de seguretat i benestar emocionals ens arriben a través d’imatges subtils i suggerents com aquesta:
“i com és dolça l’ombra del porxo paternal” (v. 12)
ANÀLISI DELS TRETS FORMALS
Mètrica i rima
Es tracta d’un text dividit en tres estrofes de quatre versos cadascuna. Els tres quartets són formats per alexandrins, és a dit versos de dotze síl·labes organitzats en dos hemistiquis de sis síl·labes cadascun. La rima és consonant (és dir que a partir de l’última vocal tònica coincideixen tots els sons: vocàlics i consonàntics) i encadenada (ABAB) en totes tres estrofes.
Morfosintaxi
El fet de tractar un tema tan elemental com és el de la “casa” fa que al llarg del text sovintegin els substantius (la categoria morfològica primera i més immediata) per tal de fer referència a les realitats més bàsiques de la vida humana:
“Espai, llum” (v. 2); “llar, fum” (v. 4); “amo, esposa” (v. 5) i “fillada o niu” (v. 9).
Pel que fa a les figures retòriques utilitzades pel poeta, més enllà de la imatge que hem citat al final de l’apartat referent a l’estructura, podem destacar-ne una de caràcter sintàctic com és l’encavallament que hi ha entre els versos 5 i 6, ja que l’oració sobrepassa el límit del vers.
“... I per molts anys l’esposa/ hi regni coronada del riure de l’infant,” (vv. 5 i 6)
Es tracta d’un període que passa d’un vers al següent sense interrupció. No coincideixen, per tant, la pausa sintàctica amb la mètrica i gràfica.
Semàntica
D’entre les figures que incideixen sobre el significat, podem subratllar la metàfora del vers 9:
“I vosaltres, fillada, teniu ja un niu vostre.”
Aquí el terme niu apareix amb el sentit figurat de “refugi incondicional”. Aquest recurs serveix per fer arribar al lector de manera directa i molt sintetitzada les qualitats que l’autor associa a la llar humana.
Per acabar l’anàlisi formal, podríem destacar una figura de les que afecten a la lògica del discurs, com és la perífrasi que trobem a l’últim vers del poema:
i com és dolça l’ombra del porxo paternal. (v.12)
Tot aquest vers ve a ser un circumloqui que té per l’objectiu il·lustrar la noció del benestar familiar que hi ha a la llar. Ens trobem davant d’un recurs que, sempre amb la finalitat de fer més intensa la recepció del discurs, aplica la tècnica contrària a la figura anterior. Si amb la metàfora s’utilitza la síntesi o condensació del significat per incidir en el lector, en la perífrasi ens servim del rodeig per tal d’ampliar l’exposició d’una idea i garantir-ne així la impressió sobre el lector.
CONCLUSIÓ
El poema comentat ens presenta doncs, des d’una perspectiva burgesa ben arrelada a la tradició catalana del segles XIX i XX, la visió de la llar com un element necessari i imprescindible per al bon desenvolupament de l’individu. L’espai familiar se’ns presenta com l’àmbit en el qual l’ésser humà troba la seguretat i el recolzament que li permetran créixer a nivell emocional per tal d’esdevenir una persona completa i capaç.
Des d’una perspectiva pròpia del segle XXI, la lectura d’aquest poema ens provoca un amable somriure: reconeixem un seguit de valors que probablement mantenen tota la seva validesa, però que ara mateix, en un context social molt més complex, són molt més difícils de reconèixer i abordar.
Ens remet, per exemple, a la senzilla mentalitat de principis de segle passat el fet que la veu del poema s’adreci directament a l’”amo” (v. 5) i a la “fillada” (v. 9), però que en canvi només faci referència a l’”esposa” (v. 5) en tercera persona, com si aquesta no pogués ocupar també un lloc dins l’interlocució.
